|  |  |  |
Alguns dels membres de Kalambenó repartint roba als nens del poble de Janten.
|  |
“Nens vestits”
Potser, és el projecte més tendre sentimentalment, i alhora, dur. A causa de l’economia tan precària al país, es produeix un “efecte dominó”, que repercuteix finalment en els infants. I és que, quan el més important a la vida africana, és poder disposar del menjar necessari per a poder alimentar-se, i això no resulta gens fàcil per a la majoria, les altres necessitats bàsiques, com la higiene, els medicaments o la roba, passen a un segon terme. I quan el fet de poder-se vestir adequadament, resulta ser un luxe, la gent gran, en el cas de poder-hi accedir, és la que en disposarà primerament, deixant els petits en segon lloc. Això ho podem constatar en qualsevol part del país que vulguem trepitjar. Podríem dir que és una de les imatges típiques que qualsevol persona que hagi visitat aquestes terres, haurà vist. I , a part de l’efecte visual, que potser no és el més important en aquella societat , n´hi ha d’altres que, si el fet de vestir-se els fos més accessible , hi hauria una millor qualitat de vida en l’àmbit sanitari. Gairebé el 100 % dels nens i nenes d’allà, estan acostumats a jugar en grups, als carrers i envoltats d’animals, brutícia... i per tant, d’in - sectes , malalties i d’altres agents perjudicials per a la seva salut, i al no disposar de roba neta a diari, sinó que, pel contrari, un nen pot anar vestit amb la mateixa samarreta vella durant dies i dies, i per descomptat, descalç, s’exposen a estar sempre en situació de perill, ja que al vestir-se i calçar-se adequadament, es protegeixen de talls, picadures, ferides... sobretot, tenint en compte el grau de perillositat que tenen allà aquestes malalties. Es per això que periòdicament, repartim les nombroses peces de roba que abans de portar, hem pogut aconseguir per diferents mitjans i gràcies a l’ajuda dels voluntaris. La nostra primera experiència va tenir lloc al poble de Janten i només entrar-hi, vàrem ser rebuts per un nombrós grup de nens eufòrics, en part per l’arribada d’un blanc i en part per saber què dúiem a les nostres motxilles, i ens varen acompanyar durant tota la jornada. Un noi ens va guiar casa per casa i varem repartir tres peces de roba per a cada nen. Tot i la seva humilitat, la família del noi ens va obsequiar amb menjar, fruites i alguns fruits secs per a la tornada, ja que ens vàrem desplaçar uns 8 km de distància a peu. Hem de dir, que, tota la roba que ha estat enviada fins ara, disposava d’un perfecte estat, encara que no tota era nova, és clar.
|
 |  |  |
“Construcció de pous” L’aigua ens ho dóna tot, i sense ella no podríem viure. Allà, els pobles no disposen d’aigua corrent, i les famílies s’abasteixen d’ella gràcies als pous. Quan són ells els que els construeixen, ho fan de manera deficient i perillosa, i és que només és limiten a foradar el terra fins a trobar l’aigua, sense protegir les seves parets, per exemple, amb ciment, per a prevenir la caiguda constant de sorra o d’altres objectes que es poden trobar al seu l’interior.
També és necessari de construir-hi un mur, al seu exterior, normalment d’uns 80-90 cm. d’altura, per a evitar possibles caigudes, facilitar la feina de pujar l’aigua, o impedir el pas d’animals que s’hi acosten, així com d’altres objectes, com insectes, fulles, etc... I per últim, els facilitem el material necessari per a poder-hi accedir-hi, (politges, cordes, galledes...). Inclús els informem de com poden obtenir una millor qualitat d’aigua si utilitzen algun tipus de desinfectant periòdicament. D’aquesta manera poden evitar problemes d’estómac, com diarrees, provocades per insectes, bacteries, etc...
I no només mirem de construir pous allà on no n’hi ha, si no que, si és necessari, els reformem o en canviem el material, ja que molts dels que estaven construïts fins ara per ells, presenten un estat de conservació pèssim. Hem de dir que, en aquests pobles, hi ha famílies que es desplacen de vegades fins a 1 km. de distància per a trobar el pou més proper, i són nombrosos els viatges que es fan a diari amb els recipients al cap; per a cuinar, per a netejar, i sobretot, si la família disposa d’alguna cosa, per a cultivar. I més del 80% dels viatges els fan les dones o les nenes de la família, ja que així està constituïda aquesta societat.
|  |
|
|
|  |
|  |  |