“Nens vestits”

Potser, és el projecte més tendre sentimentalment,   i alhora, dur.
   A  causa  de  l’economia  tan  precària al país,    es produeix un “efecte dominó”,   que repercuteix  finalment en els infants.  I és que,  quan el més important a la vida  africana,  és  poder  disposar  del  menjar  necessari  per  a poder alimentar-se, i això no resulta gens fàcil per a la majoria,  les altres necessitats bàsiques,  com la higiene,  els medicaments o la roba,   passen a un segon terme.   I quan el fet de poder-se vestir adequadament,  resulta ser un luxe,  la gent gran,  en el cas de poder-hi accedir,  és la que en disposarà primerament,  deixant els petits en segon lloc.    Això ho  podem  constatar  en qualsevol part del país que vulguem trepitjar.  Podríem dir que és una de  les imatges  típiques  que qualsevol persona  que  hagi  visitat aquestes terres, haurà vist. I ,  a  part  de  l’efecte visual, que potser  no  és  el  més  important  en   aquella   societat ,   n´hi ha d’altres que, si el  fet  de vestir-se  els  fos   més   accessible ,  hi   hauria  una  millor qualitat  de vida en l’àmbit sanitari.
         Gairebé  el  100 %  dels  nens  i nenes d’allà, estan acostumats a jugar en grups,  als carrers  i  envoltats   d’animals,  brutícia... i per tant,  d’in -
sectes ,   malalties  i  d’altres   agents perjudicials  per a la  seva  salut,  i  al no   disposar  de  roba  neta  a  diari, sinó que,   pel  contrari,   un  nen  pot anar vestit amb la mateixa samarreta vella  durant  dies  i  dies,  i  per  descomptat, descalç,  s’exposen a estar sempre en situació de perill, ja que al vestir-se i calçar-se adequadament,  es  protegeixen de talls, picadures, ferides...  sobretot, tenint en compte el grau de perillositat que tenen allà aquestes malalties. Es per això que periòdicament, repartim les nombroses peces de roba que abans de portar, hem  pogut aconseguir per diferents mitjans i gràcies a l’ajuda dels voluntaris.
        La nostra primera experiència va tenir lloc al poble de  Janten i només entrar-hi, vàrem ser rebuts per un nombrós  grup  de nens  eufòrics,  en part per  l’arribada  d’un  blanc  i en part per saber què dúiem a les nostres motxilles,  i  ens  varen  acompanyar  durant  tota la jornada.   Un noi ens va guiar casa per casa i varem repartir tres  peces de roba per a cada nen.   Tot  i  la seva humilitat, la família del noi ens va obsequiar amb menjar, fruites i alguns fruits secs per a la tornada,  ja que ens vàrem desplaçar uns 8 km  de distància a peu.
        Hem de dir,  que,  tota la roba que ha estat enviada fins ara,   disposava d’un perfecte estat, encara que no tota era nova, és clar.

 “Construcció de pous”       
L’aigua ens  ho  dóna  tot,  i  sense ella no podríem viure.
      Allà,  els pobles no disposen d’aigua corrent,   i  les famílies s’abasteixen d’ella gràcies als pous.
      Quan són ells els que els construeixen,  ho fan de manera deficient i perillosa,   i  és  que  només  és  limiten a foradar el terra fins a trobar  l’aigua, sense protegir les seves parets,  per exemple,  amb ciment,  per a prevenir la caiguda constant de sorra o d’altres objectes que es  poden  trobar  al  seu l’interior.